Ja saps que són faves comptades les ocasions en què et sorprenc amb una nina amigurumi. I és que la meva debilitat són els animals, tans els clàssics, com gats, ossos i conillets, com els més exòtics, des de l'ornitorrinc fins a l'os formiguer passant pel loris i el guacamai.
En la meva col·lecció de fauna amigurumi hi faltava el teixó, un petit mamífer que habita els boscos i que es caracteritza per aquestes bandes negres als ulls. I aquest disseny de Jojilie era un dels meus eterns pendents. Així que quan el vaig redescobrir remenant la llista de publicacions guardades a Instagram, ben abrigat amb aquesta bufanda ara que l'arribada de l'hivern és imminent, m'hi vaig decidir.
No tinc cap crítica al patró, però queda clar que, quan un disseny fa temps que és a llista d'amigurumis pendents i no escala mai a les primeres posicions, per alguna cosa és. I és que el meu teixó, un cop acabat, no m'entusiasma.
Els culpables d'aquesta manca d'entusiasme són un cap excessivament gros, una expressió una mica estranya per la poca traça brodant el blanc dels ulls i unes orelles que crec que no he cosit al lloc més encertat.
Sort que la bufanda dona una mica d'alegria a aquest teixó de mirada perduda. Per fer-la, he aprofitat unes restes de Merino Top de la la casa Valeria Lanas que vaig comprar per a un dels meus experiments, escassos però sempre poc reeixits, fora de la zona de confort de la tècnica amigurumi.
Així que, malgrat que no m'entusiasmi, el teixó ja no és a la meva llista de fauna amigurumi pendent. I tu quin animal no has teixit encara?
