Mac, Mec, Mic, toca't el melic

Encara amb una mica de ressaca dels 4 anys del blog i dels 1.000 seguidors d'Instagram, sumada als últims esdeveniments familiars, com la petita intervenció quirúrgica a la qual ha hagut de sotmetre's el Sr. Descabdello –res greu–, tinc a punt el primer dels patrons gratuïts que havia promès. Es tracta d'en Mic, un titella de llana amb vambes que viu aventures al costat d'en Cincsegons, el Cargol i la Mosca. I és que en Mic és el protagonista d'un programa de TV3 amb més de 10 anys en antena adreçat als espectadors més petits. 

Si t'animes a fer-lo aquí en tens el patró a punt per descarregar-te'l.

Corren alguns patrons d'en Mic per les xarxes, però jo, com sempre, volia un Mic més petit. La meva versió fa uns 23 cm bo i dret. L'objectiu eren els 20 cm però es fa difícil de preveure la mida exacta quan es comença un disseny i més encara en aquesta ocasió, en què vaig començar pels peus. I per què vaig començar pels peus? Doncs perquè volia que el meu Mic amigurumi es mantingués assegut, per la qual cosa les cames estan unides al cos amb el truc que vaig descobrir per exemple amb la Candice, un disseny de Dudu Toy Factory. No t'amoïnis si no saps de quin sistema et parlo. Al patró hi trobaràs fins i tot alguna foto del procés. I el millor de tot per a les que no ens agrada cosir, que crec que som moltes: no cal cosir les cames al cos.

Però deixa'm tornar a parlar de la mida. Quan ens referim a la mida d'un amigurumi sempre l'especifiquem en centímetres, però també hi ha la qüestió de les proporcions. Sembla que, quan ja estan dissenyats el cos i el cap, qualsevol cosa val per a les cames i els braços. I aleshores venen els problemes de proporcions. Per exemple, en Mic no pot tenir braços de lluitador de sumo. D'aquí que em decidís a fer el meu propi disseny. 

Bona part de culpa dels problemes de proporcions la té també el cotó sintètic. Ja he dit alguna vegada que se'n parla poc però crec que estaràs d'acord amb mi que posar massa cotó sintètic pot resultar catastròfic. I això crec que sol passar en els braços. El meu consell és posar-ne només a la mà i una mica més fins a mig braç com a molt. 

Però deixant-nos de proporcions àuries, a l'estil dels artistes del Renaixement, coneixies en Mic? 

Quatre anys descabdellant

No un, ni dos ni tres. Avui fa quatre anys que vaig estrenar aquest blog. Vaig ser bastant temerària ja que només feia uns mesos que m'havia aficionat al ganxet. Suposo que com totes, quan ara veig els meus primers amigurumis, la majoria a partir de patrons gratuïts i molt coneguts, soc conscient que no n'hi havia pas per obrir un blog. Però vaig tenir la necessitat de dir-hi la meva.

Des d'aleshores, a més de diversos canvis en el disseny del blog, cada any m'he plantejat algun repte: el primer any vaig començar a dissenyar els meus amigurumis, el segon any vaig obrir una botiga a Etsy i el tercer any vaig fer el salt a Instagram. I enguany? Doncs enguany no tinc cap repte per endavant. I no és pas falta d'entusiasme sinó que vull invertir aquest entusiasme a consolidar les fites aconseguides. És a dir, dissenyar amigurumis, per compartir-ne els patrons gratuïtament o per posar-los a la venda a Etsy, i barallar-me amb l'algoritme d'Instagram.

A més, vull mantenir la freqüència de publicacions al blog –com a màxim, cada 15 dies–, visitar assíduament amigues, conegudes i saludades de la blogosfera  –tot i que em sembla que Instagram està matant l'esperit bloguer–, continuar experimentant amb altres projectes craft... 

També vull reduir la meva llista d'amigurumis pendents. Crec que en alguna ocasió t'he parlat del meu arxiu d'Excel amb una llista que ara ja deu rondar els 100 registres. Però m'he adonat que alguns dels primers amigurumis que vaig apuntar a la llista i que encara no he fet realitat ja no m'agraden tant. Per això, crec que és el moment de passar un sedàs i incorporar-hi les troballes que he fet darrerament, com Diana Patskun o Yarn Society.

Ah! I també vull muntar novament la meva parada d'amigurumis. Em vaig estrenar fa un parell d'estius –amb una sabata i una espardenya, com aquell que diu–, vaig repetir l'estiu passat –amb una infraestructura bastant més cuidada– i enguany, si en tinc l'oportunitat, la idear és muntar la parada en almenys un parell de mercats d'artesania. T'asseguro que cada experiència és genial: des del nen que marxa abraçat al seu núvol, la nena que tria la Frida Kahlo sense saber qui és i l'hi pregunta a sa mare, i el nadó que s'entusiasma amb els colors de la zebra fins a l'adolescent que ve corrent per si ja he venut el talp, la mare que renya sa filla perquè està obsessionada amb les guineus i encara es compra la guineu d'El petit príncep, i la nena que agafa el drac i em pregunta on és la princesa. I enmig de tot això, la meva germana, que normalment m'acompanya, rient-se de mi perquè em fa certa tristesa vendre aquells amigurumis pels quals sento una estima especial.

He passat de puntetes pel repte de l'any passat, que va ser obrir un compte de Descabdello a Instagram. He de confessar que hi estic absolutament enganxada. D'una banda, és una manera genial de descobrir noves dissenyadores i, d'altra banda, tot i el maleït algoritme d'Instagram, és una prova de foc per a cada creació. La qüestió és que, un any després, frego els 1.000 seguidors. No em malinterpretis: no vull seguidors a qualsevol preu sinó seguidors de qualitat, que facin like quan els agrada una foto i que interactuïn. Però crec que és una xifra que s'ha de celebrar. Al ritme de les últimes setmanes, em pensava que aquests quatre anys de blog i el primer any d'Instagram coincidirien amb els 1.000 seguidors, però encara en falten uns quants. De tota manera, previsora com soc, ja tinc la celebració preparada. Així que estigues atenta! Només 17 seguidors més i poso en marxa el sorteig.

Però no puc posar punt final a aquesta entrada sense donar les gràcies a tothom que dona sentit a aquest blog: a les que hi heu passat fugaçment, a les que us hi heu subscrit –i més encara a les que heu renovat la subscripció amb l'entrada en vigor del nou reglament europeu de protecció de dades– i a les que sempre teniu uns minuts per deixar un comentari. Gràcies a totes per aquests quatre anys i més de 230.000 visites.

Sobre unicorns i mil·lennials

No m'agraden especialment els unicorns però al final, quan et bombardegen tant, t'acaba semblant imprescindible fer-ne un en versió amigurumi. Els experts en tendències afirmen que són una icona de les mil·lennials, pels colors pastel i perquè representen un esperit lliure. No és el meu cas, ja que amb més de 40 anys pertanyo a la generació X: els que vam néixer als anys 70, vam ser adolescents als 80 i hem viscut fets tan diferents com la caiguda del mur de Berlín o l'arribada d'Internet.

Però tornem a aquests animals fantàstics, amb cos de cavall, banya i crinera dels colors de l'arc de Sant Martí. Així com hi ha unicorns pertot arreu —des de pastissos a flotadors—, el món del disseny d'amigurumis també n'està ple. Per tant, em va costar molt decidir-me. En Robin, l'unicorn de Pica Pau, estava descartat: és enorme i em sembla dificilíssim. Entre la resta d'opcions, vaig triar aquest bebè unicorn d'Amigurumi Today, un blog amb moltíssims patrons gratuïts.

El patró és molt senzill. Tot i això he fet algun canvi, per exemple en la manera com es cusen les potes al cos. A més, en lloc de comprar fils de fantasia en diferents colors per seguir el patró original, he optat per fer la crinera i la cua amb el meu fil de cotó habitual i la socorreguda tècnica per fer cabells a la qual he recorregut en patrons propis com la ballarina i la sirena o en patrons d'altri com la bruixa o en Lui, el clown. 

Pel que fa als colors, són força pastel. De fet, el protagonista és un dels meus colors preferits actualment, tot i no ser mil·lennial: el mint. Ah, i per acabar, un toc brillant a la banya, tot i que en la fotografia no es distingeix gaire.

I tu, ets mil·lennial o pertanys a la generació X?

En Lui, el clown, o l'odissea d'una sessió de fotos

Amor a primera vista. Això és el que em va passar quan vaig descobrir en Lui, el clown, un disseny de Mr. Luiwood. Ni m’agraden especialment els pallassos ni havia pensat de fer-ne cap en versió amigurumi, però no em vaig poder resistir a aquest clown tan tendre.

El patró és genial. Les cames són una de les senyes d'identitat d'aquesta dissenyadora alemanya, que abans era coneguda com a Luiluh Handmade. Em feia por el moment de cosir la boca i brodar els ulls però el resultat és perfecte. De fet, hi ha un petit truc perquè la boca adopti la curvatura adequada. I també m'ha encantat la idea de poder-li posar i treure els pantalons. A més, han sigut l'excusa perfecta per estrenar els meus cabdells de Tex Cotton, de la casa hilaturas LM, amb un efecte de cotó rentat que fa temps que buscava. Potser el barret, amb una ala molt petita, és el que m'agrada menys.

Però un cop en Lui, el clown, va estar enllestit, va començar l’odissea de la sessió de fotos. No sé com t’ho manegues tu però, des del meu punt de vista i per més mitjans que hi posi, fer fotos dels amigurumis és dificilíssim. En els inicis vaig començar fent fotos a la terrassa, amb llum natural. De fons, hi posava peces de roba: un cobrellit, una brusa, un jersei... Bastant rudimentari. Després vaig estrenar una caixa de llum molt senzilla que muntava al costat de la terrassa, per aprofitar també la llum natural. Va ser aleshores que vaig començar a posar cartolines de fons, generalment de color blanc. Però els colors dels amigurumis variaven molt en funció de l’hora del dia i de l’estació de l’any. A més, el fons blanc no quedava mai blanc sinó que es convertia en diferents tonalitats de gris segons la llum. Obsessionada i assessorada, vaig decidir fer una petita inversió en una nova caixa de llum i uns focus senzills i desmuntables. També em van advertir que l’única manera d’aconseguir un fons blanc impol·lut era un editor de fotos semiprofessional. Vaig optar per Lightroom. És veritat que a partir d’aquí les fotos van millorar molt però jo, perfeccionista com soc, encara no n’estic del tot satisfeta. Crec que em falta practicar molt.

I tot això per què t’ho explico? Doncs perquè amb un amigurumi com en Lui, que podria donar tant de joc, he de reconèixer que les fotos no llueixen prou. El primer problema va ser el fons. Si en l’amigurumi hi ha fil blanc, no puc utilitzar l’eina de Lightroom per editar el fons. Per tant, la cartolina blanca estava descartada. I entre les que tenia i que combinaven amb tots els colors d’en Lui vaig triar aquest verd. No mata, ho sé. L’altre problema va ser la mida de l’amigurumi. Fer fotos d’amigurumis petits és molt senzill, però mantenir dret un amigurumi de 30 cm d’alçada com aquest requereix tota una obra d’enginyeria, generalment unes broquetes morunes clavades en un cartró ploma, a més de les agulles de cap per fixar cames i braços. Llavors també pot passar que un cop veus la foto a l’ordinador per editar-la t’adonis que no has calculat prou bé la perspectiva i que si t'hi fixes es veu la broqueta moruna al costat d'una cama. Sort del Lightroom, que tot i que no hi tinc gaire pràctica em va permetre esborrar-la miraculosament.

Capítol a part mereix l'atrezzo de les fotos. Normalment ja tinc prou feina a fer una bona foto. Pel que fa a l'atrezzo només m'he atrevit amb un nenúfar per a la llúdriga, unes carabasses de Halloween per a la bruixa, uns caramels per als monstres i unes flors per a la papallona i la libèl·lula. Però aquesta vegada, amb la idea de posar-hi color, se'm va acudir fer servir uns globus d'atrezzo. I ja em veus amb una bossa de globus per modelar, infla que inflaràs, i mirant tutorials de YouTube per fer globoflèxia. De tot això en va sortir aquest globus en forma de gos que treu el cap a l'esquerra de la foto. El problema és que, després, la caixa de llum va resultar ser un pèl justa per a un pallasso de 30 cm i una pila de globus. Tot això sota els focus i ja de mal humor. I al capdavall el resultat amb els globus no em va agradar gaire.

Sigui com sigui, malgrat aquesta odissea amb la sessió de fotos, segueixo enamorada del meu clown Lui.

I tu, et compliques tant com jo?

Digue'm com dorms i et diré com ets

Ets de les que vetllen a la nit i quan sona el despertador no es poden aixecar? Ets de les que amb poques hores de son en té prou? Ets de les que fa migdiada? La manera com dormim ens defineix. Tant que el fet de dormir unes 20 h de mitjana, a més de moure's extremadament a poc a poc, és el que dona nom al peresós, aquest animal que viu principalment a l'Amèrica Central i del Sud i que per cert està en perill d'extinció.

Aquest petit amigurumi va anar directament a la meva llista d'amigurumis pendents quan en vaig descobrir el patró gratuït d'Storyland Amis, una dissenyadora més coneguda a Instagram que a la blogosfera pel que ella anomena amigurumis extrems, és a dir, enormes. Malgrat això, a mi em va robar el cor aquesta versió de només 7,5 cm d'alçada.

Com és habitual en els patrons d'amigurumis, la primera indicació és fer el cap. I fins aquí el patró és genial: fàcil, ben explicat i amb un resultat a l'alçada de les expectatives. Però després, seguint el patró, em vaig trobar amb un cos minúscul i unes potes raquítiques que vaig acabar descartant. Així que, per tal que el meu peresós es pogués agafar a la seva branca, en vaig haver de fer una adaptació que et pots descarregar tot seguit.

Pel que fa a les hores de son, jo soc de les que va a dormir com la Ventafocs, abans de les dotze de la nit. A més, he de dormir com a mínim 7 hores. Això sí, m'aixeco contenta com un gínjol, a diferència del Sr. Descabdello, a qui val més no dirigir la paraula fins una hora després d'haver-se aixecat. Però no tot són flors violes: si em desperto a la nit i per exemple vaig al lavabo m'he d'esforçar a no pensar perquè, si hi ha alguna cosa que m'amoïna, m'envaeixen els mals pensaments i ja no dormo més en tota la nit. Però he de confessar que tampoc m'agradaria dormir 20 hores... No tindria pas temps de fer ganxet!

La meva muntanya

Ja fa un any que, de sobte, em va venir una idea al cap. Immediatament vaig agafar la llibreta que sempre tinc al costat de la butaca en la qual habitualment faig ganxet i la vaig dibuixar.

No sé per què em va venir aquella idea just en aquell moment, però sí que sé que estava inspirada, per una banda, en les muntanyes que envolten el Baix Camp i el color peculiar que tenen en la distància i, per l'altra, en els núvols que de vegades es queden quiets als cims i a les carenes. De petita, i encara ara, albirar aquestes muntanyes, més concretament la mola de Colldejou, era senyal d'estar arribant a casa.

Des de llavors, he fet, desfet, comptat, apuntat, esborrat, corregit, maquetat, traduït, fotografiat, editat... i una pila més de participis per poder publicar aquest patró a Etsy, que com sempre està disponible en català, en espanyol i en anglès.

La idea era precisament aquesta: una muntanya amb el cim nevat i amb uns núvols encaixables. Hi va haver moments difícils, com transformar aquells núvols dibuixats en una peça de ganxet. I en el procés de disseny van aparèixer també l'arc de Sant Martí i unes flors al peu de la muntanya.

En aquesta ocasió, en la recta final del procés, he tingut la sort de comptar amb l'ajuda i els suggeriments d'algunes col·legues d'Instagram: @superwooly, @carolitagr, @pirugurumi i @aestonetes. Moltes gràcies, Lidia, Carolina, Garazi i Laia.

El resultat de tot plegat és un PDF de 12 pàgines amb més de 25 fotos del procés que se suma a la resta de patrons disponibles a la meva botiga a Etsy. Sí, no soc gaire productiva. De fet, fins ara només he publicat dos patrons premium per any: el 2016 van ser la papallona i la libèl·lula i el 2017 en Berndt i la Judy, els monstres.

A veure si en el que queda d'any m'espavilo i enllesteixo els patrons d'en Rainbow, el faune que vaig presentar al concurs d'Amigurumi patterns, i un altre amigurumi, relacionat amb Harry Potter, que vaig dissenyar per regalar a una fan de la saga. De moment, però, només he fet els primers passos del procés: fer, desfer, comptar, apuntar, esborrar i corregir. A veure si ben aviat trobo el moment per continuar.

Cactus lover #5: Amb chalk paint

I arriba ja l'última d'aquesta col·lecció d'entrades dedicades als cactus. En aquesta ocasió, és un projecte craft que no té res a veure ni amb el ganxet ni amb el fil i l'agulla sinó que té com a  protagonistes un pinzell i chalk paint. 

Em vaig inspirar en alguna foto de Pinterest que ja no recordo però és un projecte molt senzill. El primer pas va ser buscar pedres arrodonides en una platja, en el meu cas a la platja de la Llosa, a Cambrils, la platja de la meva infantesa. Un cop carregada de pedres i amb els peus mullats per la mala mar, cal triar la composició i pintar les pedres amb chalk paint La Pajarita. Jo vaig triar una gamma de verds particular: sea skin, green ice i mint. Després vaig decorar dues de les pedres amb un retolador Posca blanc i l'altra amb més chalk paint. Per la seva banda, la torreta està pintada amb white cloud i tot plegat està envernissat amb vernís ultramat. Per acabar només cal fer la composició posant al fons de la torreta unes pedres blanques per a aquaris. 

I el resultat és tan original que ja estic a mig fer-ne una altra per a la meva germana. Però després de cinc setmanes amb diferents projectes dedicats als cactus crec que ja és hora de parar. Només de moment. Amb tanta fal·lera pels cactus, uns amics me n'han regalat un de cartró per decorar amb découpage, tècnica amb la qual no he experimentat mai, i encara tinc pendent de fer la Cactella de Kikalite. Per tant, qualsevol dia hi torno.

Cactus lover #4: Amb ganxet XL

Avui és Sant Jordi però jo vaig a la meva. Ni dracs ni roses. Avui et porto una nova entrega d'aquesta sèrie d'entrades que he decidit dedicar als cactus. En aquesta ocasió torno a la tècnica del ganxet per fer aquest estoig dissenyat per Gallimelmas e imaginancias.

Feia temps que el tenia en el punt de mira i m'ha encantat. Tal com se suggereix en el patró original, l'he fet amb fil XL, concretament el Cotton Nature XL d'Hilaturas LM i un ganxet de 5 mm. És al·lucinant que ràpid i alhora fàcil és teixir amb aquest fil. Així que m'apunto la idea de fer-lo servir més sovint, per exemple en lloc del drapet, que sempre em costa tant, malgrat haver de teixir-se amb un ganxet de 10 o 12 mm. 

Això sí, hi he hagut de fer alguns canvis, la majoria per una qüestió de dimensions. Després de reduir la cadeneta inicial a 14 punts el meu estoig té una amplada ideal de 10,5 cm, però en la versió original era massa gros i poc pràctic. També he fet alguns canvis en l'acabat, que he anat improvisant sobre la marxa.

I... amb aquest estoig he superat el meu pànic a la costura després d'haver de rendir-me per exemple en l'estoig inspirat en Vibe Mai. Crec que la clau és que no he sigut excessivament ambiciosa i m'he limitat a fer les vores del folre i a cosir-lo amb puntades invisibles a l'estoig. La tela no pot ser més encertada i el resultat, tot i la meva rudimentària tècnica després de veure alguns tutorials de You Tube, és més que acceptable. A veure si en la pròxima incursió en el món de la costura ja m'atreveixo amb una cremallera.

Si ja estàs cansada de la meva col·lecció per a cactus lovers, estigues tranquil·la: només em queda una entrada i no té res a veure ni amb el ganxet ni amb la costura sinó que l'eina principal ha sigut el pinzell. Dilluns vinent desvelaré el misteri.

Cactus lover #3: Brodat

Ja et vaig avançar que la tercera entrada dedicada als cactus tindria com a protagonistes el fil i l'agulla. Però... no es tracta de l'agulla i el fil de cosir sinó de l'agulla i el fil de brodar. 

Després de les meves primeres aventures amb el brodat de la mà de I Heart Stitch Art —la ploma i la libèl·lula— no em vaig poder resistir a aquest kit que vaig trobar per casualitat en una botiga Tyger. Un kit baratíssim: només 4 euros. Però, és clar, ningú dona duros a quatre pessetes i, a mig brodar la silueta del cactus, ja em vaig quedar sense fil. Ggggrrrr!

Així que, disposada a no rendir-me, vaig anar a comprar alguns cabdells de fil de brodar de la casa Anchor i vaig tornar a començar. Ja tenia una mica de pràctica en el punt de brodar més bàsic: el back stitch. Però per a la flor del cactus vaig haver d'estrenar-me amb un nou punt: el satin stitch. Dificilíssim, per cert. De fet, vaig fer fins a cinc vegades la flor, fins que el resultat em va semblar mínimament acceptable.

I després d'això ja estic buscant el meu pròxim projecte de brodat i també estic enllestint el pròxim cactus que protagonitzarà una entrada al blog: en aquest cas combino ganxet i, ara sí, fil i agulla de cosir. Ja saps que això de cosir és el meu punt feble... Així que ves a saber què en sortirà.

Cactus lover #2: En versió amigurumi

Aquesta és la segona entrada dedicada als cactus i, tal com vaig avançar, en aquesta ocasió es tracta d'un cactus amigurumi. És un disseny de Maria Handmade Design que vaig descobrir per casualitat a Instagram. La proposta d'aquesta dissenyadora brasilera és fer un cactus rosa, però jo, tot i que m'hagi reconciliat amb aquest color després d'una joventut grunge, vaig optar per uns colors més convencionals. 

El disseny és espectacular i em va encantar la idea de posar-lo en una torreta de veritat.

No és el primer cactus que faig. De fet, el primer any que vaig descobrir aquest hobby al qual ara soc absolutament addicta, vaig fer un cactus molt popular entre els principiants en el món dels amigurumis, el de Tejiendo Perú. I tampoc no serà l'útim. Encara tinc pendent fer alguna de les col·leccions de cactus o plantes crasses de Planet June.

Però abans d'això, la setmana vinent tornaré amb un altre cactus. Una pista: en aquesta ocasió els protagonistes són el fil i l'agulla.