Quatre anys descabdellant

No un, ni dos ni tres. Avui fa quatre anys que vaig estrenar aquest blog. Vaig ser bastant temerària ja que només feia uns mesos que m'havia aficionat al ganxet. Suposo que com totes, quan ara veig els meus primers amigurumis, la majoria a partir de patrons gratuïts i molt coneguts, soc conscient que no n'hi havia pas per obrir un blog. Però vaig tenir la necessitat de dir-hi la meva.

Des d'aleshores, a més de diversos canvis en el disseny del blog, cada any m'he plantejat algun repte: el primer any vaig començar a dissenyar els meus amigurumis, el segon any vaig obrir una botiga a Etsy i el tercer any vaig fer el salt a Instagram. I enguany? Doncs enguany no tinc cap repte per endavant. I no és pas falta d'entusiasme sinó que vull invertir aquest entusiasme a consolidar les fites aconseguides. És a dir, dissenyar amigurumis, per compartir-ne els patrons gratuïtament o per posar-los a la venda a Etsy, i barallar-me amb l'algoritme d'Instagram.

A més, vull mantenir la freqüència de publicacions al blog –com a màxim, cada 15 dies–, visitar assíduament amigues, conegudes i saludades de la blogosfera  –tot i que em sembla que Instagram està matant l'esperit bloguer–, continuar experimentant amb altres projectes craft... 

També vull reduir la meva llista d'amigurumis pendents. Crec que en alguna ocasió t'he parlat del meu arxiu d'Excel amb una llista que ara ja deu rondar els 100 registres. Però m'he adonat que alguns dels primers amigurumis que vaig apuntar a la llista i que encara no he fet realitat ja no m'agraden tant. Per això, crec que és el moment de passar un sedàs i incorporar-hi les troballes que he fet darrerament, com Diana Patskun o Yarn Society.

Ah! I també vull muntar novament la meva parada d'amigurumis. Em vaig estrenar fa un parell d'estius –amb una sabata i una espardenya, com aquell que diu–, vaig repetir l'estiu passat –amb una infraestructura bastant més cuidada– i enguany, si en tinc l'oportunitat, la idear és muntar la parada en almenys un parell de mercats d'artesania. T'asseguro que cada experiència és genial: des del nen que marxa abraçat al seu núvol, la nena que tria la Frida Kahlo sense saber qui és i l'hi pregunta a sa mare, i el nadó que s'entusiasma amb els colors de la zebra fins a l'adolescent que ve corrent per si ja he venut el talp, la mare que renya sa filla perquè està obsessionada amb les guineus i encara es compra la guineu d'El petit príncep, i la nena que agafa el drac i em pregunta on és la princesa. I enmig de tot això, la meva germana, que normalment m'acompanya, rient-se de mi perquè em fa certa tristesa vendre aquells amigurumis pels quals sento una estima especial.

He passat de puntetes pel repte de l'any passat, que va ser obrir un compte de Descabdello a Instagram. He de confessar que hi estic absolutament enganxada. D'una banda, és una manera genial de descobrir noves dissenyadores i, d'altra banda, tot i el maleït algoritme d'Instagram, és una prova de foc per a cada creació. La qüestió és que, un any després, frego els 1.000 seguidors. No em malinterpretis: no vull seguidors a qualsevol preu sinó seguidors de qualitat, que facin like quan els agrada una foto i que interactuïn. Però crec que és una xifra que s'ha de celebrar. Al ritme de les últimes setmanes, em pensava que aquests quatre anys de blog i el primer any d'Instagram coincidirien amb els 1.000 seguidors, però encara en falten uns quants. De tota manera, previsora com soc, ja tinc la celebració preparada. Així que estigues atenta! Només 17 seguidors més i poso en marxa el sorteig.

Però no puc posar punt final a aquesta entrada sense donar les gràcies a tothom que dona sentit a aquest blog: a les que hi heu passat fugaçment, a les que us hi heu subscrit –i més encara a les que heu renovat la subscripció amb l'entrada en vigor del nou reglament europeu de protecció de dades– i a les que sempre teniu uns minuts per deixar un comentari. Gràcies a totes per aquests quatre anys i més de 230.000 visites.