Un any descabdellant

Fa just un any posava fil al ganxet –ai, fil a l'agulla– i estrenava aquest blog. Això era només uns mesos després de començar a fer ganxet de forma bastant autodidacta. No tothom, encara ara, entén aquest delit de posar cabdells els uns al costat dels altres per decidir la combinació de colors; teixir; cosir potes, braços i cames; provar i tornar a provar quin és el millor lloc per als ulls; empescar-se la foto ideal per a cada amigurumi... Això em fa pensar en les vinyetes de la col·lecció "No sin mi ovillo", que publica El duende de los hilos i que tant em fa riure.

I, malgrat que, com us deia, els pragmàtics no acaben d'entendre aquesta afició, a mi em fa somriure i de retruc també a moltes de les persones que tinc al voltant.

He perdut el compte de quants models diferents d'amigurumis he fet. N'he regalat molts, n'he venut alguns i fins i tot tinc un encàrrec amb motiu d'una celebració familiar. Vaig començar amb patrons en espanyol, i si podia ser amb tutorial, i ara m'atreveixo amb qualsevol patró, també en anglès i fins i tot en altres llengües com el rus o l'italià.

L'objectiu principal de Descabdello era compartir, i en català, tots aquests patrons que he trobat a la xarxa i que he traduït i adaptat. Però en aquest temps també he dissenyat els meus propis amigurumis. Ja us avanço que el pròxim, que espero publicar aquest mateix mes, és una ovelleta adorable.

Amb tot plegat, en aquest any de vida el blog ha rebut gairebé 18.000 visites. Les entrades més vistes són precisament aquelles en què he publicat algun patró de creació pròpia: la ballarina i la càmera Instagram. En bona part, perquè webs com Patrones amigurumi i Great amigurumi els han publicat. També té moltes visites la traducció a l'anglès del patró per fer les sabatilles de la ballarina. Les últimes posicions del Top 5 són per a l'alfabet i la Gorjuss.

Per tot això, he de donar les gràcies a les dones de la família: a la Dolores, la meva àvia, de qui he heretat el ganxet; a la Roser, la meva mare, que em va ensenyar a fer-ne de petita i em va recordar com fer-ne de gran; a la Marta, la meva germana, que sempre m'anima, i a la Ruth, la meva neboda, que sempre rep amb alegria els meus experiments. D'acooord, als homes també: gràcies al Joan, el meu pare, i al Bernardo, la meva parella, que s'esforcen a somriure amb els meus amigurumis.

I sobretot gràcies a tothom que ha passat algun moment per aquest blog.